Butlletí
 |
L'entrevista
Antoni Vives
Vicesecretari general de CDC i regidor de CiU a l’Ajuntament de Barcelona
"Seria bo escollir el candidat a la Generalitat en unes primàries"
|
 |
Llibres recomanats
Josep-Lluís Carod-Rovira
2014
Josep benet
Memòries. De l'esperança a la desfeta (1920-1939)
Hilari Raguer i Jordi Pujol
Josep Benet, El meu jurament de 1939
Joan Francesc Mira
En un món fet de nacions
Tian Riba
Ernest Benach l'independentisme sensat
Dr.Cat
S'ha acabat el bròquil!
Francesc Ribera "Titot"
Entestat en la independència
Joan Puigcercós
Generació.cat
Revistes recomanades
Planet. The Welsh internationalist
Documents
Parlament de Jordi Porta al TNC, 25 de juny de 2008, acte: "junts per Catalunya".
Text llegit pel President d'Òmnium Cultural durant l'entrega del guardó a Montserrat Abelló
Descripció de quina és l'estadística respecte a la immigració als Països Catalans i les bonances del model català de cohesió social
Informe sobre l'episodi de sequera entregat pel president Montilla al cap de l'oposició
Manifest per la Unitat i la Renovació, L'Esquerra del futur
Manifest del Partit Nacionalista Basc per l'Aberria Eguna 2008
Mostra tots els documents
|
|
 |
Destaquem |
 |
|
 03/07/2008 · Crònica de Cultura i Mitjans de ComunicacióCatalunya Ràdio no revelarà el nom del substitut d'Antoni Bassas fins que el locutor no clogui la temporada el proper 18 de juliol. Això ha obert la porta aquests dies a tot tipus de rumors, alguns dels quals interessats, altres purs globus sonda, sobre quina serà l'aposta de la direcció per col·locar com a cap visible del programa de ràdio més escoltat al país.
03/07/2008 · Crònica de Cultura i Mitjans de ComunicacióCatalunya Ràdio no revelarà el nom del substitut d'Antoni Bassas fins que el locutor no clogui la temporada el proper 18 de juliol. Això ha obert la porta aquests dies a tot tipus de rumors, alguns dels quals interessats, altres purs globus sonda, sobre quina serà l'aposta de la direcció per col·locar com a cap visible del programa de ràdio més escoltat al país.
Les interpretacions més malicioses assenyalen que, després de la nefasta gestió de Minobis, l'operació Bassas és un nou pas en presumpte pla socialista de corregir l'anomalia que suposa que la Ser no sigui líder a Catalunya, com ho és a totes les altres comunitats de l'Estat. Caldrà esperar a saber quin és el perfil escollit per confirmar si, presumiblement, Joan Ferran brindarà en la intimitat per haver arrencat el que considera la crosta nacionalista de la CCMA.
Algunes de les gestions que s'han fet en aquest sentit no deixen massa lloc a l'optimisme. Àngels Barceló, per exemple, ha estat consultada (però ha declinat l'oferta) ja que està còmodament installada com a nineta dels ulls del grup Prisa. Amb tots els respectes per la professionalitat de Barceló, no deixa de ser curiós imaginar-la presentar un programa com El Matí de Catalunya Ràdio després d'haver lluït ufana la roja a les pantalles de Cuatro uns dies enrere.
Altres noms que han sonat van des de Joan Barril fins a Xavi Coral o Albert Om, passant per una major presència de Manel Fuentes, que previsiblement avançaria el seu horari d'emissió.
 |
 03/07/2008 · Crònica d'Euskal HerriaSí, l' Españamanía també va arribar a Euskal Herria el 29 de juny, i ho va fer just 48 hores després que el parlament basc aprovés la consulta del Lehendakari. La victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa es va festejar a les principals capitals -Bilbao, Vitòria, Iruña i Donosti-, però en contra del que alguns mitjans i partits polítics volen fer veure, no va ser ni molt menys una celebració multitudinària. En total un grapat de milers de seguidors de la "roja" (joves del "botellón" i càrrecs del PP acompanyats per una munió d'escortes) van espanyolejar fins a altes hores de la matinada, deixant estampes a places i carrers només vistes fins ara en territori basc quan la Falange Espanyola o els del Foro d'Ermua es manifestaven. Un inèdit entusiasme nacional-futbolístic espanyol que a Euskal Herria contrasta encara més davant la greu crisi que pateixen els equips bascos: L'Alabés i la Reial Societat continuen en Segona Divisió i amb moltes dificultats econòmiques, l'Osasuna s'ha salvat pels pèls del descens i l'Athletic de Bilbao no ha aconseguit ni classificar-se per a l'Intertoto, el campionat de consolació pels que s'han quedat fora de la UEFA.
03/07/2008 · Crònica d'Euskal HerriaSí, l' Españamanía també va arribar a Euskal Herria el 29 de juny, i ho va fer just 48 hores després que el parlament basc aprovés la consulta del Lehendakari. La victòria de la selecció espanyola a l'Eurocopa es va festejar a les principals capitals -Bilbao, Vitòria, Iruña i Donosti-, però en contra del que alguns mitjans i partits polítics volen fer veure, no va ser ni molt menys una celebració multitudinària. En total un grapat de milers de seguidors de la "roja" (joves del "botellón" i càrrecs del PP acompanyats per una munió d'escortes) van espanyolejar fins a altes hores de la matinada, deixant estampes a places i carrers només vistes fins ara en territori basc quan la Falange Espanyola o els del Foro d'Ermua es manifestaven. Un inèdit entusiasme nacional-futbolístic espanyol que a Euskal Herria contrasta encara més davant la greu crisi que pateixen els equips bascos: L'Alabés i la Reial Societat continuen en Segona Divisió i amb moltes dificultats econòmiques, l'Osasuna s'ha salvat pels pèls del descens i l'Athletic de Bilbao no ha aconseguit ni classificar-se per a l'Intertoto, el campionat de consolació pels que s'han quedat fora de la UEFA.
Si el baròmetre futbolístic mesura també els sentiments nacionals d'un país es pot afirmar que els bascos estan immersos en una depressió i que els espanyols estan instal.lats en l'eufòria. Les alegries d'Espanya són les penes d'Euskal Herria. És més, Madrid desitja i promou la tristesa futbolística dels bascos. A l'endemà del triomf dels 23 homes de Luis Aragonés el govern d'Ibarretxe anunciava que Zapatero havia presentat un recurs contra les ajudes públiques de Vitòria a favor de la presència de les seleccions basques en competicions internacionals.
O sigui, que mentre Espanya guanyava l'Eurocopa, en paral.lel treballava a fons per impedir que un dia, en el futur, una selecció basca tingui l'opció de caure derrotada en quarts de final d'aquest mateix campionat. Ni en la victòria són magnànims. Els poders de l'Estat -Corona, Govern, Congrés, etc. - es comporten com autèntics hooligans i pretenen quedar-se amb el monopoli de les gestes esportives. Una actuació de les elits espanyoles que no sorprèn perquè és un reflex de l'impresentable comportament dels aficionats que, en els estadis austríacs i suïssos, han xiulat els himnes dels equips adversaris, i dels periodistes i locutors madrilenys, que amb supèrbia han menyspreat els rivals fins el patrioterisme barat i caspós.
Acostumats a perdre sempre han demostrat que no saben guanyar. Tots ells han reconvertit l'èxit de la selecció espanyola en un càstig per als bascos i catalans que reivindiquen seleccions oficials pròpies. La victòria espanyola s'ha focalitzat contra els territoris rebels i ha tornat a posar al descobert els complexes nacionals, les inseguretats dels que es presenten eternament com a "no nacionalistes". Els gols no resolen conflictes nacionals, els agreugen. Els sectors més ultres tornen a exigir la suspensió de l'autonomia basca si el Lehendakari Ibarretxe continua endavant amb la seva consulta i, alhora, el PP ha sol.licitat que la selecció espanyola jugui el pròxim partit a Euskadi, com a colofó al triomf europeu. No és mala idea. Ja que Zapatero, Rajoy i el Tribunal Constitucional evitaran que se celebri la consulta habilitada pel parlament basc, s'hauria de permetre que els "herois" de Viena juguessin a San Mamés i convertir el partit en una consulta: Espanya sí, Espanya no. Omplir l'estadi de l'Athletic de Bilbao és senzill -40 mil espectadors- però la Federació espanyola hauria de regalar les entrades o bé fletar avions i autobusos de la resta de l'Estat perquè no es notés que la majoria dels bascos no volen saber res ni de Manolo Escobar ni de Manolo "el del bombo". Espanya pot ser guanyaria el partit de futbol a Bilbao amb el seu joc bonic, però són milers els abertzales del PNB, d'Eusko Alkartasuna, d'Aralar i de Batasuna que, des de fa dècades, pateixen el joc brut espanyol i se'n volen separar. Contra tots ells, Espanya no té res a fer. Ha perdut i per golejada.
|
 02/07/2008 · Política · BarcelonaMadrid ordena i el ramat no només calla sinó que legitima les ordres. L'exemple de la imposició, per part de Mariano Rajoy, d'Alicia Sánchez Camacho com a candidata quasi de consens per presidir el Partit Popular de Catalunya ha deixat els candidats, aquells que tenien els avals de la militància, Sirera i Fernández Díaz, completament fora de joc. Tot plegat després d'unes magnífiques maniobres amagades de la llum pública efectuades a través de la Vicesecretària del Partit Popular al conjunt de l'Estat Ana Mato. Ara bé, i els mitjans, que sempre parlen de democràcia, què diuen? Si el congrés i la democràcia interna d'ERC va portar sarau, ara la situació encara hauria de ser més moguda, no?
02/07/2008 · Política · BarcelonaMadrid ordena i el ramat no només calla sinó que legitima les ordres. L'exemple de la imposició, per part de Mariano Rajoy, d'Alicia Sánchez Camacho com a candidata quasi de consens per presidir el Partit Popular de Catalunya ha deixat els candidats, aquells que tenien els avals de la militància, Sirera i Fernández Díaz, completament fora de joc. Tot plegat després d'unes magnífiques maniobres amagades de la llum pública efectuades a través de la Vicesecretària del Partit Popular al conjunt de l'Estat Ana Mato. Ara bé, i els mitjans, que sempre parlen de democràcia, què diuen? Si el congrés i la democràcia interna d'ERC va portar sarau, ara la situació encara hauria de ser més moguda, no?
Després del linxament mediàtic i l'exhaust seguiment que hi va haver del congrés d'Esquerra ara fa unes setmanes, la renovació de la direcció del Partit Popular de Catalunya està seguint un procés completament invers. Vindria a ser allò d'un: com menys democràtic actua un partit, més bé si posen els mitjans de comunicació catalans que tant defensen la democràcia i els seus valors. És així, com les actuacions internes poc democràtiques que s'estan duent a terme al partit conservador són molt menys comentades i discutides en els mitjans de comunicació que ho va ser en el seu moment el debat d'Esquerra.
Més enllà de les influències del partit conservador en l'àmbit empresarial, el motiu, segurament, d'aquesta actitud comunicativa és la por que tenen els mitjans de comunicació més importants al fet que si guanya el PP, els propis mitjans puguin perdre capacitat econòmica i recursos governamentals. Tanmateix, diu molt poc d'aquest marc comunicatiu català més massiu, el fet que la majoria de mitjans facin bandera del concepte de democràcia i, a l'hora de valorar els processos de renovació de les formacions polítiques, es mostrin més crítics precisament amb aquells que més prediquen amb l'exemple.
S'haurà de veure com acaba l'episodi del PP català. De moment, però, i tot i haver-hi molta discussió i conflicte intern al PP, els mitjans catalans han apostat pel silenci. La bona notícia seria que aquesta opció s'hagués pres perquè el Partit Popular és invisible i poc representatiu. Tot i això, les poques manies de mostrar l'espanyolisme més ranci amb la victòria de la selecció espanyola, per exemple, fan pensar que aquesta omissió de debat i crítica al PP no deixa de ser una estratègia dels mitjans de comunicació amb l'objectiu de no perdre un possible futur inversor. I mentrestant, aquells que actuen democràticament en el seu interior continuen rebent un allau de crítiques tot i actuar d'una forma teòricament més correcta
|
 |
Afers religiosos
 03/07/2008 · BarcelonaAquest dimarts, anunciat amb la solemnitat de les grans ocasions, es va fer públic un acord entre el bisbe titular de Barbastre-Montsó, Alfonso Millán, i l'administrador apostòlic de Lleida, el bisbe de Tortosa Xaviers Salinas. El comunicat oficial de premsa, amb membret inclòs de la Conferència Episcopal Espanyola, reflecteix els tres acords als quals van arribar ambdós bisbes, en uns termes que només es poden qualificar de surrealistes.
03/07/2008 · BarcelonaAquest dimarts, anunciat amb la solemnitat de les grans ocasions, es va fer públic un acord entre el bisbe titular de Barbastre-Montsó, Alfonso Millán, i l'administrador apostòlic de Lleida, el bisbe de Tortosa Xaviers Salinas. El comunicat oficial de premsa, amb membret inclòs de la Conferència Episcopal Espanyola, reflecteix els tres acords als quals van arribar ambdós bisbes, en uns termes que només es poden qualificar de surrealistes.
Així, tot apel·lant a la Constitució Espanyola al Codi de Dret Canònic i als acords entre l'Estat espanyol i la Santa Seu, Millán i Salinas afirmen amb total rotunditat que " la propietat dels béns històric-artístics correspon a les parròquies transferides a la diòcesi de Barbastre-Montsó", reiteren la " capacitat de disposició dels seus legístims propietaris" per concloure que els béns es lliuraran abans de trenta dies. I arriben a justificar aquest acord que ben bé es pot titllar de " manu militari" amb el rocambolesc argument que la Constitució espanyola garanteix que " cap autoritat podrà obstaculitzar la lliure circulació de béns per tot el territori espanyol".
Hores després, a partir de la contundent i lògica resposta de la Conselleria de Cultura, tot es va començar a aclarir, tal com els lectors de TRIBUNA CATALANA coneixen gràcies a la clarificadora crònica del nostre corresponsal del Pla de Lleida, Ivan Mambrillas. El Vaticà, senzillament, com afirmava ahir l'editorial de La Mañana "no disposa", o com expressaven encara millor els Amics del Museu de Lleida "Catalunya ha de poder decidir" perquè "ja no estem a l'Edat Mitjana".
Convé recordar, una vegada més, les mocions aprovades pel Parlament de Catalunya -la darrera fa unes setmanes- que reclamen que no es disgregui la col·lecció dels béns, que precisament aquesta col·lecció està inscrita en el catàleg del patrimoni cultural català i, sobretot, que les decisions s'han d'adoptar en el si del Consorci del Museu de Lleida. A més a més, tot fa suposar que en el fons l'arbitrari acord s'explica per l'imminent nomenament del bisbe de Lleida, a qui se li vol deixar les mans lliures i que no es trobi amb aquest mort sobre la taula.
Punt i a part mereix l'actuació del bisbe de Tortosa, Xavier Salinas, encara que normalment signa com a Javier. Valencià, amic íntim del cardenal jubilat Ricard Maria Carles, que segurament va maniobrar perquè nomenessin el seu protegit. Des del primer moment, es va sospitar de la seva actitud envers el conflicte dels béns de la Franja. I ara s'ha acabat confirmant o veient-li el llautó, tal com publicava fa uns mesos un diari lleidatà en un divertit acudit. Quan va cessar l'assessor jurídic del Bisbat, mossèn Josep Casanova, ja es veia venir que era un pas més per assegurar-se la impunitat en el seu comportament, que alguns qualifiquen obertament de "prevaricació". Mossèn Casanova no es va arrugar i en una memorable carta oberta va advertir que " seria molt greu" que vostè facilités l'espoliació de les obres d'art". I acabava l'esmentada carta oberta amb una premonició: " Estic segur que vostè no inflarà encara més la llarga llista de traïdors". Exactament la mateixa denúncia que acaba de formular la Plataforma per la Unitat del Museu de Lleida que aplega 16 entitats lleidatanes: " Salinas ha traït la veritat (...) amb aquest acord es traeix la feina de recuperació i conservació que havien dut a terme els anteriors bisbes de Lleida". Està tot dit. Només plana el dubte de la recompensa que rebrà Salinas -les trenta monedes-: a quin bisbat espanyol serà promocionat?
Esport i Ciutadania
 03/07/2008 · BarcelonaDiuen
que, a la vida, tot, o gairebé tot, té un preu. Quan s'hi barregen els
sentiments, el preu acostuma a sortir més car -i no hi té res a veure
l'escalada de l'Euribor-. I moltes vegades, fins i tot, ens trobem en un punt
en que ja no hi ha xifres que valguin la pena. En l'esport professional vivim
setmanes plenes de negociacions, traspassos, regatejos i pressions i, en canvi,
les declaracions d'amor a uns colors sembla que han passat a millor vida. Aquesta
actitud varia quan la samarreta no és la d'un club sinó la d'una selecció. No
ens referim pas a l'exaltació patriòtica que hem patit els últims dies no massa
lluny d'aquí i que sovint es balanceja segons cap on bufi el vent. Molt més
lluny, a l'altra banda del món, allà on viuen els maoris, el culte a la
samarreta nacional és antonomàstic. És la màxima expressió d'una bonica
història de respecte a una samarreta.
03/07/2008 · BarcelonaDiuen
que, a la vida, tot, o gairebé tot, té un preu. Quan s'hi barregen els
sentiments, el preu acostuma a sortir més car -i no hi té res a veure
l'escalada de l'Euribor-. I moltes vegades, fins i tot, ens trobem en un punt
en que ja no hi ha xifres que valguin la pena. En l'esport professional vivim
setmanes plenes de negociacions, traspassos, regatejos i pressions i, en canvi,
les declaracions d'amor a uns colors sembla que han passat a millor vida. Aquesta
actitud varia quan la samarreta no és la d'un club sinó la d'una selecció. No
ens referim pas a l'exaltació patriòtica que hem patit els últims dies no massa
lluny d'aquí i que sovint es balanceja segons cap on bufi el vent. Molt més
lluny, a l'altra banda del món, allà on viuen els maoris, el culte a la
samarreta nacional és antonomàstic. És la màxima expressió d'una bonica
història de respecte a una samarreta.
Un dia d'aquests
ha aparegut a la premsa una noticia que, si més no, crida l'atenció a les nostres
latituds. Jimmy Cowan, mig melé de la selecció de rugbi de Nova Zelanda, els
mítics All Blacks, beu alcohol i l'han enxampat dos cops els últims dos
mesos. El Tribunal Disciplinari de la Unió
de Rugbi de Nova Zelanda ha dictaminat que si repeteix, serà expulsat de
l'equip nacional. La noticia no sorprèn per la seva coherència, sinó per la insistència
històrica que a Nova Zelanda mostren cap a certs valors. L'esport no és extern
a la cultura pròpia. Allà, l'esport no s'ha venut als diners. I, en el rugbi,
l'esport que viu a la cresta de honestedat, es segueixen fomentant valors com
l'actitud i el respecte que els esportistes, com a referents de la societat,
han de demostrar.
I és que el cas
d'en Jimmy Cowan no és un fet aïllat. Fa dècades, els All Blacks es
trobaven de gira. Després d'un partit que van perdre -amb el xoc dramàtic que
això suposa pels aficionats neozelandesos-, una de les estrelles de l'equip va
sortir "de bars". La noticia es va saber. El propi jugador, avergonyit, colpit
per haver decebut i fallat al seu país i la seva samarreta, va decidir
autoexiliar-se. Mai més va trepitjar Nova Zelanda i mai més se n'ha sabut res
d'ell. L'exemple és extrem. Ara bé, més enllà de les lectures pràctiques,
aquesta història demostra el respecte per a una samarreta, lluny dels diners i
dels títols. Se'ns fa difícil imaginar el culte a aquests valors en els nostres
dies i a casa nostra. "Si tinguéssim selecció pròpia, escolliríem la catalana",
llegim en el millor dels casos. "No podem escollir, això és feina dels
polítics", s'excusen d'altres. "Jugar amb Espanya ens dóna la possibilitat de
guanyar títols i prestigi", argumenten els que queden. "I no ens oblidem dels
diners que us embutxaqueu per fer això!", i afegim des d'aquesta tribuna.
Quina lliçó n'hauríem de
treure d'aquesta història? No ho sé. O potser sí. Primer, que l'alcohol, en
excés, provoca llargues ressaques. I segon, i més important, que encara n'hem
d'aprendre molt de valors. Estaria bé saber que els nostres esportistes
s'esforçaran al màxim per defensar la samarreta del nostre país. Tampoc cal
arribar als extrems de l'autoexili, ni l'autoflagel·lació. Acceptem,
lògicament, que cadascú és lliure d'escollir. Ara bé, els valors comercials
impregnats en la nostra societat minimitzen fins a la frivolitat valors molt
més profunds com el respecte a la tradició, als sentiments dels aficionats o al
pes d'una samarreta. No es tracta de cultivar un respecte sectari que marqui
límits i etiqueti els nostres esportistes. Més aviat parlem d'un respecte
positiu, que fomenta valors que mai haurien d'haver fugit de l'esport. Potser,
com en la cara fosca del rugbi, la professionalització ha fet mal a l'esport.
Potser, com en la cara brillant del rugbi, hauríem de recuperar valors que, ni
la professionalització ha aconseguit ofegar.
Galiza
 03/07/2008 · María ObelleiroNon é casualidade que Galiza sexa coñecida por
ser o país dos mil ríos nin que os poetas e escritores máis recoñecidos da nosa
literatura tecesen con verbas sobre o ecosistema fluvial as súas composicións.
Dende sempre, Galiza estivo ligada aos ríos, cuxos leitos canalizan o chamado
"sangue da terra". Os muíños, pontes, fontes ou lavadoiros que aínda permanecen
erixidos nas beiras das canles son o sinal que mellor lembran que a vida do río
estaba estreitamente ligada á cotidianeidade dos nosos devanceiros. Non
obstante, nos últimos dous séculos a contaminación está a facer case imposíbel
a supervivencia dalgúns deles.
03/07/2008 · María ObelleiroNon é casualidade que Galiza sexa coñecida por
ser o país dos mil ríos nin que os poetas e escritores máis recoñecidos da nosa
literatura tecesen con verbas sobre o ecosistema fluvial as súas composicións.
Dende sempre, Galiza estivo ligada aos ríos, cuxos leitos canalizan o chamado
"sangue da terra". Os muíños, pontes, fontes ou lavadoiros que aínda permanecen
erixidos nas beiras das canles son o sinal que mellor lembran que a vida do río
estaba estreitamente ligada á cotidianeidade dos nosos devanceiros. Non
obstante, nos últimos dous séculos a contaminación está a facer case imposíbel
a supervivencia dalgúns deles.
Dende o 2004, Adega trata de atallar a
problemática ambiental do ecosistema fluvial co Proxecto Ríos, que parte do
principio da participación da cidadanía. A proposta de traballo na que
participan máis de 200 voluntarios baséase na inspección das condicións
ecolóxicas dos ríos. Centros de ensino, ANPAS, asociacións ecoloxistas, de pescadores
ou veciñais e particulares percorren dúas veces ao ano o treito do río elixido
para traballar na erradicación da polución.
Virxinia Rodríguez, coordinadora do proxecto,
explica que os alicerces da iniciativa se remontan a principios do 2000, cando
Adega tomou contacto con responsábeis do Projecte Rius de Catalunya. Foi no
2004 cando a asociación ecoloxista comezou a adaptar a metodoloxía importada da
experiencia catalá a Galiza.
Cos materiais que lles fornece de balde Adega,
na tempada de outono e de primavera os voluntarios inspeccionan os ríos
mediante o control dos parámetros físico-químicos, como o caudal, velocidade,
anchura, tipo de substrato, o PH ou nitratos, dos parámetros biolóxicos, como a
flora, a fauna ou o estado do bosque, e das posíbeis alteracións, como
verquidos ou a contaminación. A coordinadora do Proxecto Ríos explica que as
actividades "están abertas a todos os que queiran participar", xa que segundo
explica "as inspeccións son doadas e pouco a pouco os voluntarios son quen de
examinar por si sós o estado do treito que elixiron eles mesmos". "Cos datos
das análises facemos o informe anual que detecta a saúde dos nosos ríos",
engade Rodríguez.
"Que haxa dúas inspeccións para a recollida de
datos ao ano non significa que os que estean interesados non poidan saír ao río
e enviarnos os datos", sinala Virxinia Rodríguez. Os que xa se iniciaron na
inspección poden dar un paso adiante na defensa do ecosistema fluvial para
pasar a responsabilizarse dun treito do río elixido para involucrarse ao longo
do ano na súa conservación. "Dende a organización dotámolos co noso traballo e
ofrecémoslles información sobre a solicitude de permisos ou de financiamento",
apunta a coordinadora. Para poder abordar os labores de conservación e análises
dos ríos, Adega conta coa colaboración da Consellaría de Medio Ambiente e coa
Vicepresidencia da Igualdade e do Benestar.
O
Proxecto Ríos organiza outras actividades para espertar na sociedade a
sensibilidade polo ecosistema fluvial. Virxinia Rodríguez destaca, entre as
moitas actividades que se deseñan para o proxecto, o Roteirríos, percorridos a
pé, en bus, en bicicleta ou en piragua, ou as saídas formativas, nas que os
voluntarios contan co equipo directivo do proxecto.
Ao longo do ano, organizan cursos formativos
en todo o país para que os voluntarios se acheguen ao mundo dos
macroinvertebrados, da flora e da fauna que habita as canles e as súas marxes
de xeito ameno e lúdico.
O pasado 14 de xuño celebrouse en Melide o IV
Punto de Encontro do Voluntariado Ambiental. Compartir experiencias, presentar
traballos, visionar documentais e emprender un roteiro foron as principais
actividades nas que participaron os voluntarios do Proxecto Ríos de varios
puntos do Estado.
Muíños, pontes e pontellas, batáns, lavadoiros,
fontes, pesqueiras, pozos, ermidas, regos... o Proxecto Ríos non só se aborda
dende a perspectiva natural e medio ambiental, tamén recolle elementos da
etnografía galega que poñen de manifesto a riqueza que posúen os ríos en
patrimonio cultural.
Ademais de elementos etnográficos materiais, o
Proxecto Ríos galego incide na recuperación de patrimonio inmaterial. Deste
xeito, recadan cantigas, poemas, lendas e contos que xiran ao redor dos ríos.
"Esta iniciativa gustou moito en Catalunya e o Projecte Rius púxose en contacto
con nós para incorporalo", asegura Rodríguez.
 03/07/2008 · BarcelonaJa fa temps que Ciutadans es dedica a muntar espectacles pèssims per tal d'intentar tenir més presència en el camp mediàtic. L'última ha estat la d'anar al Parlament amb una samarreta de la selecció espanyola de futbol amb els noms dels futbolistes catalans de la mateixa inscrits tot reclamant un homenatge, defensar el manifest xenòfob de la llengua comú i acabar els seus discursos amb un "viva España", recordant, ens imaginem, aquells gloriosos temps de la 'una y libre". Davant de la demagògia espanyolista de Ciutadans, envalentonada per l'onada de la 'roja' , les forces catalanistes van respondre amb serenor i contundència, i com li pertocava, José Montilla va prendre la paraula per demanar combatre les actituds que atempten contra la convivència al nostre país.
03/07/2008 · BarcelonaJa fa temps que Ciutadans es dedica a muntar espectacles pèssims per tal d'intentar tenir més presència en el camp mediàtic. L'última ha estat la d'anar al Parlament amb una samarreta de la selecció espanyola de futbol amb els noms dels futbolistes catalans de la mateixa inscrits tot reclamant un homenatge, defensar el manifest xenòfob de la llengua comú i acabar els seus discursos amb un "viva España", recordant, ens imaginem, aquells gloriosos temps de la 'una y libre". Davant de la demagògia espanyolista de Ciutadans, envalentonada per l'onada de la 'roja' , les forces catalanistes van respondre amb serenor i contundència, i com li pertocava, José Montilla va prendre la paraula per demanar combatre les actituds que atempten contra la convivència al nostre país.
De fet, el President de la Generalitat va denunciar que el manifest en qüestió és una conseqüència de la catalanofòbia que es promou des dels sectors més espanyolistes i rancis existents. De fet, Montilla va recordar que "poques bromes es poden fer en aquest tema perquè, en definitiva, el que es pretén és un atac a la llengua i a la nostra convivència, a la convivència de tots plegats, dels que utilitzen el castellà i el català". Tot seguit, el mateix President va assegurar que el Govern d'Entesa "no jugarà amb foc, però tampoc deixarà els llumins als piròmans", en referència a aquells que ataquen la llengua catalana.
Per suposat la suposada centralitat del PP va brillar, com ja és habitual, per la seva absència i també va seguir el discurs espanyolista del manifest. Davant d'això, el mateix President, com a portaveu de la resta de Govern, va replicar que el que cal que és protegir el català i que el manifest és innecessari i, fins i tot, el va definir com contrari a l'Estatut i de la Constitució.
En el Parlament actual sembla que, cada vegada més, els espanyolistes es veuen amb valor d'intentar imposar les seves visions demagògiques sobre la realitat catalana. Cal doncs, que com ahir, el ple del Parlament, encapçalat pel President de la Generalitat continuï mostrant la seva fermesa en la seva defensa del català i de la dignitat nacional del país.
 03/07/2008 · BarcelonaEl Setmanari
de Comunicació Directa -o la Directa, com és més coneguda- és el mitjà de
comunicació de referència dels moviments alternatius dels Països Catalans i aquesta
setmana celebra la sortida al carrer del seu número cent. Sortir al carrer
durant cent setmanes consecutives no és gens fàcil, i menys per una publicació
d'aquestes característiques, sense publicitat institucional ni subvencions i on
quasi tota la feina es fa de forma voluntària.
És per això que el collectiu
redactor de la Directa ha decidit celebrar aquesta xifra amb l'edició d'un número
especial titulat 100 lluites milers de veus, on fan un repàs d'algunes
de les lluites que s'han tractat al setmanari durant aquests dos anys.
03/07/2008 · BarcelonaEl Setmanari
de Comunicació Directa -o la Directa, com és més coneguda- és el mitjà de
comunicació de referència dels moviments alternatius dels Països Catalans i aquesta
setmana celebra la sortida al carrer del seu número cent. Sortir al carrer
durant cent setmanes consecutives no és gens fàcil, i menys per una publicació
d'aquestes característiques, sense publicitat institucional ni subvencions i on
quasi tota la feina es fa de forma voluntària.
És per això que el collectiu
redactor de la Directa ha decidit celebrar aquesta xifra amb l'edició d'un número
especial titulat 100 lluites milers de veus, on fan un repàs d'algunes
de les lluites que s'han tractat al setmanari durant aquests dos anys.
Tal i
com s'explica a l'editorial d'aquest especial "aquestes cent lluites només són
un exemple: n'hi ha moltes més, tantes que no hi cabrien ni en aquesta Directa
ni en cent directes més. Però ens serveixen per exemplificar una realitat
innegable: que són milers i milers les persones que treballen, dia a dia i
colze a colze per transformar aquest sistema".
Des de Tribuna Catalana
volem felicitar la Directa per aquest èxit.
 03/07/2008 · BarcelonaLa campanya de la Plataforma
per la Llengua amb entitats de persones immigrades, l'estat de l'etiquetatge en
català a les grans superfícies comercials o un estudi sobre el català a la
telefonia mòbil són alguns dels reportatges que es poden trobar al número 13 de
La Corbella.
Encara que destaca l'excel·lent entrevista a Mònica
Terribas -on fa una enardida defensa del model de televisió pública catalana- i
un article de Salvador Cardús en defensa de la militància lingüística.
03/07/2008 · BarcelonaLa campanya de la Plataforma
per la Llengua amb entitats de persones immigrades, l'estat de l'etiquetatge en
català a les grans superfícies comercials o un estudi sobre el català a la
telefonia mòbil són alguns dels reportatges que es poden trobar al número 13 de
La Corbella.
Encara que destaca l'excel·lent entrevista a Mònica
Terribas -on fa una enardida defensa del model de televisió pública catalana- i
un article de Salvador Cardús en defensa de la militància lingüística.
En aquest
exemplar -que coincideix amb el 15è aniversari de la Plataforma per la Llengua-
també hi ha diferents notícies vinculades a l'entitat i s'explica que La
Corbella ha estat premiada per la Federació d'Ateneus de Catalunya com la
millor revista d'associacions culturals 2007.
Recull de premsa
Política
 03/07/2008 · BarcelonaLluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès i futur president del consell d'alcaldes de CDC, creu que el partit s'ha de fer la següent pregunta al congrés: "per què CiU no aconsegueix capitalitzar el malestar amb el funcionament del tripartit?" Per això, considera que "ens hem de posar davant el mirall i veure si ens agradem prou, i si la imatge que tenim de nosaltres mateixos és la mateixa que té la societat catalana".
03/07/2008 · BarcelonaLluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès i futur president del consell d'alcaldes de CDC, creu que el partit s'ha de fer la següent pregunta al congrés: "per què CiU no aconsegueix capitalitzar el malestar amb el funcionament del tripartit?" Per això, considera que "ens hem de posar davant el mirall i veure si ens agradem prou, i si la imatge que tenim de nosaltres mateixos és la mateixa que té la societat catalana".
Recoder assegura, en una entrevista a l'Avui, que "Convergència no és un partit de dretes", però reconeix que "hi ha gent que ens veu així". En aquest sentit, subratlla que "nosaltres tenim una preocupació social molt profunda" i que "des del govern vam bastir un Estat de benestar potent".
Recoder creu que a la seva formació li calen dues coses: "renovar el discurs, posar-lo al dia, i una direcció amb persones amb accents diferents. Tots units pel comú denominador del progrés del país i el seu avenç per un camí d'autodeterminació constant, i que pugui sumar. Del congrés n'hem de treure un projecte renovat, una direcció renovada i un lideratge sòlid".
En aquest sentit, assegura que Artur Mas "hi està d'acord" i que posarà "tot el que estigui al meu abast perquè l'Artur sigui el pròxim president de la Generalitat en les pròximes eleccions". Considera que "CDC no ha de tenir pressa a tornar a governar", sinó que ha de dir a la ciutadania que "estem preparats per tornar a governar, i sou els ciutadans els que direu quan voleu que ho fem, amb aquest projecte de país de qualitat".
Recoder creu que "l'Estat propi no ha de ser el tema del congrés". Pel que fa a la relació amb UDC, considera que "la nostra aspiració ha de ser sempre concórrer a les eleccions amb Unió i aprofundir els mecanismes de federació", però assegura que "anar junts no s'ha de convertir en una obsessió".
Finalment, preguntat sobre possibles pactes postelectorals, Recoder diu no fiar-se ni d'ERC ni del PSC: "No em refio d'ERC, però encara em refio menys del PSC. Per governar no podem confiar ni en ERC ni en el PSC, sinó en nosaltres mateixos. El govern de CiU només serà possible si CDC aconsegueix eixamplar la seva base". Considera que "la partitura del tripartit fa molts anys que està escrita i té voluntat de perllongar-se molt enllà, encara que de tant en tant des d'ERC facin gestos per si despisten algú".
Recoder conclou el següent: "hem de guanyar les eleccions amb prou distància, i a partir d'aquí ja es veurà".
Recull de premsa
Política
|
|
